La mel i la melmelada són dos dels productes que més ajuden a endolcir els nostres àpats i en aquest reportatge hem volgut conèixer aquells productors artesans de Menja’t l’Alt Urgell que n’elaboren. Si parlem de melmelades, gelees i chutneys automàticament la ment se’ns en va cap a Ossera, cap a Cal Casal.

Amb 23 anys la Núria Rossell va decidir canviar Barcelona per la vall de la Vansa -n’està a punt de fer 65, de manera que hi porta pràcticament tota la vida. Quan es va instal·lar a Ossera, va començar a fer melmelades per tenir a casa, però el 2004 va decidir treure’s el registre sanitari per mirar de fer-ne un negoci. Inicialment aprofitava aquelles fruites que tenia més a prop, com ara les mores d’una morera del costat de casa, després va començar a fer servir pomes i saüc i, a poc a poc, va anar creixent i fent cada cop melmelades i confitures de més gustos fins a arribar a una seixantena de varietats.

“Tot el que puc ho compro directament al productor, però altres coses les vaig a buscar al mercat perquè, per exemple, aquí de plàtans no n’hi ha”, explica. Tot el procés, detalla, és molt artesà: “pelo a mà, coc a mà i la diferència amb productes més industrials és que faig poca quantitat”. L’obrador que té no li permet fer més de deu quilos per cuita, de manera que “n’he de fer moltes per tenir producte per a tot l’any”. Això i el fet de produir “melmelades d’alçada, ja que es fan a 1.200 metres, fan que tinguin un cert apreci entre els compradors”.

Justament un dels elements que posa en valor la Núria és el fet d’estar a Ossera: “el que ens fa diferents d’un altre lloc és que aquí hi has de venir expressament i això té la seva cosa”. Si bé és cert que també ven en línia, envia melmelades on li demanin i té alguns punts de venda a la comarca i a Barcelona, el total de varietats només es pot trobar a Ossera. “Moltes botigues voldrien tenir totes les varietats que produeixo, però els dic que no perquè d’algunes en faig poca quantitat. Una manera de premiar a la gent que ve fins a Ossera a comprar és oferir-los productes que no poden trobar enlloc més”.

Mel dels Cirerers Blancs

Seguint el riu de la Vansa avall arribem a Montant de Tost, on hi trobem un dels dos productors de mel de la comarca associats a Menja’t l’Alt Urgell. Es tracta del Jordi Obiols, que des de Casa Soldat produeix la mel dels Cirerers Blancs.

El Jordi posa en valor el fet que les seves abelles puguin “anar de flor en flor recol·lectant el nèctar que transformen en mel enmig d’aquests extraordinaris paratges de l’Alt Urgell, en la més pura natura”. També assenyala el fet que “treballo artesanalment, extraient la mel de manera que aconsegueixo un producte de més alta qualitat mantenint els seus enzims i propietats”.

Abelles transhumants

L’altre productor de mel de la comarca el trobem una mica més avall. Es tracta del Benito Estany, de Mel Alt Urgell. S’hi va posar fa quatre anys, però la tradició li ve de família, ja que el seu pare ja tenia arnes modernes després que els les portés un tiet des de França. Fill de Ponts però establert fa molts anys a la Seu d’Urgell, el Benito va començar comprant 2 o 3 arnes i a poc a poc ha anat creixent.

Pel que fa a la ubicació de les seves abelles, explica que “faig transhumància: a l’hivern les baixo totes cap a baix, a una zona entre la Baronia de Rialb i Peramola, on s’hi estan fins al 25 d’abril. Després les pujo a la Ribera, on s’hi estan un mes i finalment les faig anar a la muntanya, a Alinyà, a les valls de Valira…”.

En el cas de la Baronia de Rialb, explica que “allà hi he aconseguit fer una mel de romaní que costa de trobar, ja que és mel clara i feta en unes condicions com Déu mana”. El motiu, afegeix, és que “allà baix va haver-hi uns incendis horrorosos que van cremar pins i alzineres però van deixar uns romanís als quals els toca molt el sol perquè no hi ha res que els el tapi”. Mentrestant, quan té les abelles en zones més de muntanya, assegura que fa altres tipus de mel, com ara la mel de xicoia.

Al final, remarca el Benito, “tant el gust com el color de la mel el fan la planta”. Així doncs, assegura que “tenir unes bones plantes i un bon territori fa que la mel sigui més bona”. A més, afegeix que tots els llocs on porta les seves abelles són indrets “on no s’ensulfata els arbres”, de manera que tot és 100% natural.

Pel que fa a la forma de treballar, assenyala que segueix sent artesana, però admet que ara té a l’abast tècniques que el seu pare no tenia, com per exemple extractors. Pel que fa a la producció, assegura que ja ha arribat al límit, amb un centenar d’arnes, “i d’aquí no passo”. Tot plegat li permet produir uns 7 o 8 quilos a cada un dels tres llocs on s’atura al llarg de l’any en temporades bones, tot i que la producció és molt variable i si, per exemple, plou molt durant l’època de floració, “tot se’n va enlaire”.

El Benito també deixa clar que és una feina a la qual cal prestar molta dedicació, ja que “les baixes són molt grans, s’ha de vigilar si la reina està malalta, es fa vella o és bruta, si una mare no funciona, s’ha d’eliminar…”. Una feina que requereix temps i esforços però que li dona recompenses i que li permet fer arribar la seva mel a nombrosos establiments de la comarca.